"T'agraden les teens!"

Que l'amor no té edats és un d'aquells tòpics que ens fascina quan anem a escola i ens enamorem de la professora d'anglès, però la crua realitat és que quan ens fixem en una parella per la diferència d'edat difícilment pensem "Mira, que maco és l'amor". Més aviat el que pensem és "D'on han sortit aquest parell?!". Quan li vaig dir al meu pare que sortia amb una noia deu anys més jove que jo va dir "T'agrada fill? Doncs amb això ja n'hi ha prou". Va ser com si en Bruce Lee m'hagués dit allò de "Be water my friend". Concís i elemental, filosofia confuciana en estat pur. És clar que el meu pare ja porta cinc anys instal.lat en la més absoluta asincronia, amb una dona que li porta quinze primaveres i per mi que també unes quantes milis. Ateses les circumstàncies, el seu criteri no m'acabava de semblar del tot fiable. A la meva mare vaig preferir no dir-n'hi res. Volia estalviar-li el disgust de pensar que em precipitava cap a una vida amorosa que, de no ser entesa en termes confucians, podia semblar-li tan dissipada com la del meu progenitor. La primera cosa que van dir els meus amics quan els ho vaig explicar va ser "T'agraden les teens!", tot enfotent-se'n. Vaig fer un somriure de circumstàncies i vaig callar.
Aquella mateixa nit vaig tenir un somni extrany. Era a la sala d'espera de l'infern. El paio que s'asseia al meu costat duia la vestimenta esgarrinxada. Em mirava amb una solemnitat pertorbada i de tant en tant em preguntava si mai havia provat de conduir contra direcció. A l'altre cantó hi tenia asseguda la Paris Hilton. Duia roba interior de color vermell amb brodats, sabates de tacó alt també vermelles i una gran esponja a la mà que regalimava tot d'escuma. Semblava contenta. Quan li vaig preguntar perquè era allà va dir, en un català perfecte: “Perquè sóc més puta que el dimoni...”. Després només recordo que era en una olla com el cràter d’un volcà, amb tot de paios a dins que bebien daikiris i duien ulleres de sol i camises hawaianes. De sobte em vaig trobar el meu pare: "Em pensava que n'hi havia prou si la noia m'agradava" li deia. "Ho sento fill, ningú és perfecte", i després somreia com en els temps en què havíem estat feliços.